Ho trobo pràcticament impossible, i del tot increïble, però ahir em va semblar descobrir que en realitat no sóc un puto vago apàtic, ni tampoc un analfabet funcional de merda, incapaç de desenvolupar una idea de manera coherent sobre un paper.
No.
No. El que em passa és que sóc un perfeccionista ultraexigent.
Un perfeccionista frustrat, val a dir.
Així doncs, la incapacitat comunicativa i creativa que m'assola tindria la seva causa i raó de ser en el fet que no em sento disposat a parir un fill tarat, totes i cada una de les meves creacions (sense limitar això al/s blog/s, i estenent-ho no només a la resta d'aficions, sinó també a feina i relacions socials) han d'envoltar-se d'una aura de perfecció suficient com per fer-me'n sentir orgullós.
I crec que tinc por.
Realment, si el meu problema així general fos aquest crec que em sorprendria bastant. Mai m'hi havia considerat, més aviat al contrari, i quan algú m'havia tractat de perfeccionista havia fet sempre poc menys que riure-me'n.
Continuaré investigant.

Atenció, molta atenció, perquè res del que diré avui tindrà sentit. Però no em refereixo a una manca de sentit com la provocada per un deliri etílic, sinó a l'altra.
Tot va començar quan me'n vaig adonar que el meu gat era en realitat un gastròpode en estat larvari. Però no n'hi va haver prou amb això, que van haver de seguir els geranis i els ficus. Amb aquests darrers la problemàtica va ser complexa, ja que com seria d'esperar de tot artròpode tropical en fase latent van entrar en conflicte diplomàtic i territorial amb les larves de gastròpode. I en aquestes condicions, avisa els del National Geographic, que vénen fotent-se hòsties amb els de Greenpeace.
(...fuck!)
I en un gir argumental com n'hi ha tants d'altres, la cervesa al fons d'una ampolla alimenta un fong híbrid que escriu els millors haikus al nord d'Argèlia, tot i que la manca d'una promoció com cal l'ha condemnat sempre a un seguiment marginal. Quan torni en forma de zombi antropòfag tot serà diferent, com a mínim sortirà al Telenotícies Vespre, i en Ramon Pellicer alarmarà la ciutadania com només un gastròpode en estat larvari sap i pot fer-ho.
...i així fou com en Ramonpellicer aprengué a miolar.

Geogràficament, només existeixen dues veritats universals. Venècia fa pudor i la capital del món és Vila-Sacra. I tot el que es desviï d'aquestes dues màximes és convenientment eliminat del continu espàciotemporal que compartim, a part d'ésser enviat a un infern no bíblic on qui hi arriba és cremat i sodomitzat per hordes fanàtiques de bavaresos borratxos.
I tot això ve d'haver-me passat la tarda amunt i avall. Fent coses amunt. Fent coses avall. Sense saber del tot on estic, ni si vaig, ni si vinc. I clar, si quan trobo deu minuts em poso a l'ordinador i obro un bloc de notes, llavors passa el que passa. I acabo parlant de bavaresos interdimensionals i em quedo així d'ample. Com qui no vol la cosa. Com qui se n'ha oblidat de subordinar i de qualsevol manera de fer frases compostes. I així va el món, quan només semblo capaç de començar les frases amb "I". Quin estil més poc acurat.
Millor que descansi. O que em posi a treballar altra vegada (la ciència del país i tots els vostres impostos segurament m'ho agrairien, però els poden sodomitzar trenta vegades els bavaresos d'abans).
Tercera via. Me'n vaig a cagar. Que abans m'he volgut tirar un pet i gairebé em cago, i no m'ha fet tanta gràcia com m'hauria fet si l'hi hagués passat a algú altre. A en Josep Cuní, per exemple. Sí, això hauria estat realment millor. Però és un blanc massa fàcil, gairebé ja massa recurrent.
Merda. Crec que tot plegat és una d'aquelles coses que valdria la pena no haver escrit mai. O simplement no publicar-ho mai. O simplement publicar-ho de manera lleugerament més anònima. És que no n'aprenc.

Hi ha un estrany plaer, gairebé contradictori, fins i tot podríem dir-ne cínic, o sàdic, o esquizofrènic, o aberrant, monstruós, inquietant, inexplicable. Genocida. Hi ha un estrany plaer genocida en tenir a les teves mans el destí de (7.5×10⁶) milions d’éssers vius. Això abans era una dona. Això abans era l’úter d’una dona. Això abans era el tumor d’una dona. Això és el testimoni immortal d’una vida. Això és (és) el més proper a la immortalitat que existeix. Escriure un llibre? Tonteries. Tinc a les meves mans una part de la Henrietta Lacks, dins un flascó de 25cm² de superfície adherent, amb 8mL de medi ric. Amb foetal calf serum. I un tap blau. Amb filtre.
Em disposo a fer desaparèixer quatre cinquenes parts (6×10⁶) de la meva porció d’Henrietta Lacks i no m’importa el més mínim. La cinquena part que resta (1.5×10⁶) tardarà només tres dies a recuperar els seus 25cm². I llavors hi tornarem. Milions de cèl·lules acabaran nedant en lleixiu. I jo continuaré sense mostrar cap mena de remordiment. Ni compassió. Compassió? Per qui? Per un grapat de cèl·lules aberrants que fa cinquanta-cinc anys que es diuen Hela, i que abans d’això havien portat a la mort l’individu que les va veure créixer al seu úter. Trenta-un anys d’Henrietta Lacks. Cinquanta-cinc anys de HeLa. I ara s’alimenta de medi enriquit amb un 10% de foetal calf serum en un incubador a 37ºC i 5% de CO₂, en un ambient saturat de vapor d’aigua. És que sóc tot amor i tot consideració. Bonica eternitat per n’Henrietta, qui segurament en sa vida va veure una estufa, i que el més nutritiu que podia menjar era amb tota probabilitat la polla del seu marit.

La tinc just davant, en un angle d’uns 45º (amb un marge d’error de ±5º, ja que mai se m’han donat massa bé les estimacions de cap tipus de magnitud). Gran. Esmaltada en blanc. Típic. És curiós que no puguin ser de cap altre color. No és que no s’hagi intentat abans mil vegades, entre els horribles setantes i el moderníssim segle XXI, però ha resultat sempre un fracàs. Un tímid però estrepitós fracàs. N’he vist de verdes, blaves i vermelles. Fins i tot grogues. Valent, però amb un resultat indefugiblement hortera, de manera que ho facin com ho facin sempre han d’acabar tornant al blanc. O bé deixar l’esmalt de banda i recobrir l’estructura de xapa inoxidable, però això ja seria una altra cosa. Ara parlem d’esmalt. O no. Parlava de 45º i dificultats de percepció. De marges d’error i unitats. Parlava de com pot ser mirar una nevera Whirlpool de metre vuitanta (amb un marge d’error de ±5cm) des d’una cadira d’escriptori negra amb rodes i respatller. De tradició i sentit estètic, de colors primaris i com n’és de difícil desxifrar-me la lletra quan no hi paro atenció. Quan penso en marges d’error i em surt una ena plana, o quan intento recordar si Whirlpool és Whirpool o Whirlpol i castro les pes. Fixa-t’hi. És una enorme caixa blanca de metre vuitanta (±5cm) per cinquanta (±5cm) per cinquanta (±5cm). Mirant una cosa així, com collons podria fer mala lletra?

Sempre, o gairebé sempre, he sigut el que es coneix amb el nom de "puto asocial de merda". Potser pel propi caràcter d'aquest estat, no massa vegades puc considerar que m'hagi reportat problemes, i en tot cas, de ben segur que les alegries derivades han superat les decepcions. No hi ha res millor que una mica de distanciament relatiu i encobert de la societat mundana per satisfer les ànsies onanistes diferenciadores que portem tots dins. Això ho sap tothom.
La socialitat no comporta més que assimilació a l'entorn, i encara que siguis tu qui marqui el camí d'aquest entorn, en el fons i al final res te'n diferencia. L'asocialitat és en aquest aspecte l'altra cara de la moneda, ja que encara que et mantinguis dins els marges de la més absoluta convencionalitat, l'absència d'entorn et manté únic, encara que sigui únic en comparació a res. Clar. Per collons. Però que vingui aquest 'res' a reclamar la seva porció de reconeixement.
Tot i això, són inevitables els fenòmens puntuals de combregació amb el cúmul informe de mortals irrellevants. Com més, més perplexitzant. Com més, millor. Molt millor. Però a vegades aquestes orgies d'irrellevància poden ser d'allò més estranyes i inesperades. Com la manera com els quatre borratxos que eliminen la cervesa als lavabos de barraques s'aparten un pam cap enrere quan es connecta l'aigua, fent un formós efecte aspersor.
Que freda, collons.

Recordo haver-me sentit sempre, ja des de ben petit, instal·lat en una espiral interminable, recurrent i retroalimentable de provisionalitat. Mai he vist la meva situació dins l'escala vital de manera absoluta, sinó sempre d'alló més relativa, sempre m'he sentit en un trànsit d'un estat al següent. De ser "dels petits" a ser "dels grans", i altra vegada a ser "dels petits" per poder arribar a ser "dels grans". De ser dels petits del parvulari, aquells que amb prou feines si saben menjar solets, i ja no diguem anar al lavabo, a ser dels grans del parvulari, eminents controladors d'esfínters i coberts. De ser dels petits de l'escola, pollets amb el moc penjant i agafats cada matí a les faldilles de la mama, a ser dels grans de l'escola, bèsties prehiperhormonades recobertes de grans i amb inicis de fum als pulmons. De ser dels petits de l'institut, nens que es creuen adults tot i les evidències que apunten ineludiblement al contrari, a ser dels grans de l'institut, projectes d'adult amb projectes de responsabilitats i projectes de decisions individuals importants, fins i tot decisives. De ser dels petits de la universitat, amb dificultats per trobar aules i instal·lacions, a ser dels grans de la universitat, amb les cicatrius de mil batalles i discussions, aparentment preparats per l'emancipació i el món en general. De ser dels petits del laboratori, plens de dubtes i escassament capaços de seguir un protocol prèviament optimitzat, a ser dels grans del laboratori, referència i recurs dels que comencen.
Se'm fa estrany, molt, estrany, adonar-me que ja no sóc del tot un jove inexpert perdut entre cèl·lules i molècules vàries, sinó que des de fa un temps hi ha qui em pot considerar el veterà expert a qui recórrer en cas de dubte.
Veurem quant tarda a iniciar-se el proper cicle, i en què consisteix. La veritat és que em té bastant intrigat.

Fa ja molt temps, a la tendra edat de catorze anys, vaig prendre consciència que mai arribaria a ser un gran futbolista. Ni tan sols un mediocre jugador de primera divisió, una mena de Lacruz o Raúl Bravo, però més alt i atractiu.
No va ser en adonar-me que portava sis anys jugant i que no havia encara marcat cap gol, ni en veure'm incapaç de donar més de dos tocs seguits a la pilota sense deixar-la botar, ni en preferir quedar-me a casa mirant Bola de Drac a anar a un entrenament en ple mes de Desembre, ni tan sols en no aconseguir trobar plaer visual al fet de dutxar-me amb deu adolescents sudorosos, tot i ser cada un d'aquests motiu més que suficient per abandonar no només el futbol, sinó tot tipus de pràctica esportiva.
De fet, vaig abandonar la meva poc prometedora carrera futbolística sense veure-hi un motiu clar, més enllà que cansava, i volia dedicar tots els esforços del meu temps lliure a la recentment estrenada passió pel tabac i la horitzontalitat. Però fa pocs dies, un dels més grans genis futbolístics dels últims anys em va fer veure la raó per la qual mai podria entrar a formar part de l'Olimp futbolístic. Jo mai podria ser en Zidane.
De Materazzis n'hi ha fins i tot en camps de regional infantil, i la feina de tot aspirant a crack mundial és deixar-se provocar amb l'estil i el glamour justos. En canvi, el Zidane abortat que us escriu, en ser atacat verbalment no podia fer res més que contraatacar de la mateixa manera. Verbalment. Però amb cosideració, sense vulgaritat ni atacs personals, sinó raonant l'estupidesa d'insultar algú que mai abans has vist, i que segurament mai tornaràs a veure. I mentrestant, la pilota passada cap a mi buscant l'espai, perdent-se per la banda.
"Toca't els collons, Zidane", dirà en Materazzi.

M'avorreixo. M'avorreixo. M'avorreixo moltíssim. M'avorreixo cosa bèstia. M'avorreixo tant que sóc capaç de repetir "m'avorreixo" disset mil set-centes vint-i-quatre vegades seguides, sense descans. Ho he comprovat. Perquè m'avorreixo.
Ho he provat tot.
He agafat una cervesa. He fet explotar mil crispetes. He buscat un sofà i m'he posat una pel·lícula. Avorrida. Visca.
He obert una altra cervesa. Una altra i tretze més. M'he begut llúpol i civada suficients per alimentar un ramat de remugants de mida mitjana durant set setmanes. Set llargues i avorrides setmanes. Visca.
M'he baixat un Shrek 2 que no es titulava Shrek 2, sinó Los Ángeles Viciosos De Charlie 7. He aprofitat per masturbar-me malaltissament durant onze hores. Onze llargues hores. Onze llargues i avorrides hores. Visca.
M'he continuat avorrint. Sense esma de fer-hi res. Sense ànims d'impedir-ho. I finalment m'he entretingut.
M'avorreixo.
Juguem?

Intentar-ho és una manera llarga i complicada de fracassar.
Aquesta frase, si no ho ha estat ja, hauria de ser elevada a la categoria de cita per algú amb la capacitat de realitzar tan eminent transformació. Algunes coses començarien llavors a tenir un nou i inesperat sentit per un munt de persones (potser milers, potser milers de milions, depenent de l’entitat del personatge que la popularitzés), alliberades de la pesada càrrega de la responsabilitat. De la necessitat de l’èxit. De la possibilitat del ridícul innecessari.
Potser també se’ns permetria presenciar certs actes aleatoris, imprevisibles, innecessaris, sense cap mena de sentit. Ni caldria. Un món desinhibit. Un món en el qual Andrei Tarkovsky seria recordat com el mes gran bevedor comunista a l’oest dels Urals. Un meravellós món en el qual l’adolescent Ángel Acebes seria encara ridiculitzat per la seva sorprenent lloança de l’onanisme compulsiu, durant la seva participació en un reconegut show televisiu nocturn. El paradís dels sofàs. I persones emmotllades, fidels a ells i a ells mateixos. Un món construït sobre ciments de plaent cervesa. Freda.
Un món, en definitiva, en què jo no hauria d’intentar ajuntar paraules.

Després de tota una (curta) vida feliç, vaig començar a sospitar que potser no vivia en una pel·lícula de dibuixos animats.
Quan em donava un cop al cap, al seu voltant no hi apareixien estrelles ni planetes. Quan corria, les meves cames continuaven sent visibles, i no desapareixien en una espiral difusa (i a més mai guanyava les curses). Quan m’enamorava, el meu cor i els meus ulls continuaven (físicament) al seu lloc, i em vaig haver d’anar acostumant a la plana sonoritat de la frase “jo també t’estimo, però com amic”.
Els cotxes no són deformables. Els animals no parlen. Ningú explica les coses amb una cançó. Existeix el metal. La primavera (i la resta d’estacions) arriben gradualment i quan toca.
El temps, passa.
I si em tallen alguna cosa, no torna a créixer.

Malauradament, fa temps que vaig deixar de creure en els Reis. Que vaig deixar d’anar puntualment a les cavalcades. Que vaig deixar d’adormir-me, nerviós, ben entrada la matinada. Que vaig deixar d’obrir els ulls, nerviosos, amb el primer raig de sol del dia de Reis. Fa temps, massa temps, que em va abandonar la il·lusió de demanar desitjos. De desitjar desitjos. D’esperar que es compleixin.
Ja no escric cartes. Ja no envio missatges. Ja no llanço peticions al buit.
Fa temps que vaig deixar de desil·lusionar-me pels desitjos incomplerts. De desesperar-me per les vetlles infructuoses esperant la seva realització. De plorar la meva innocència. De despertar lentament d’un somni imaginat.
Els reis ja no vindran.
Però encara potser podria esperar-los una vegada més.

Ho sé. A vegades posen la lluna per tu. Hi ha nits que són meravelloses simplement perquè tu les puguis gaudir. A vegades, més que a vegades, el món sencer no té cap altre sentit de ser que la teva mirada. Sí. Hi ha dies en què el sol només t’ha d’il·luminar a tu. Dies en què els colors són fets només per la teva retina.
Llavors mai traeixes aquesta gran consideració. La teva mirada brilla. La pell es deixa acariciar. Els teus cabells ondulen suaument a cada passa. Marques conscientment el ritme de l’univers.
A vegades, més que a vegades, et poses al centre del meu món. Ets el meu centre. Llavors no te’n deixo moure. Llavors et voldria sempre dins meu.

Definitivament, i si algú encara en tenia algun dubte, les relacions interpersonals (enteses com intercanvis bidireccionals de paquets informatius amb diferents càrregues afectives) són com el modelatge molecular autodidacta. Més complicades del que sembla a simple vista.
No només hi poden intervenir diferents factors propis i comuns als dos elements implicats, sinó que en l’establiment, manteniment i finalització d’aquestes relacions s’hi poden arribar a implicar, en diferents graus, intensitats, sentits i derivacions, terceres, quartes, cinquenes i fins enèsimes parts, amb coneixement, amb intenció, o sense res d’això, amb una total innocència i ignorància. Això, sense tenir en compte les pròpies relacions que poden establir aquestes parts implicades que trobem fora del sistema bidireccional, les quals també l’afecten, establint-se així una complexa xarxa relacional que riu-te’n tu del world-wide-web que ens relaciona ara mateix a tu i a mi.
Tot això per dir que el que un dia és blanc demà semblarà negre, però que en realitat en cap moment escapa d’una infinita i impredictible escala de grisos.
Sóc gris.
Sempre ho he estat.
Jugues?

Tinc un secret. Tinc un secret inconfessable. Tinc un secret inconfessable que s’escampa a viva veu. Tinc un secret inconfessable que em crema el pensament, que m’ennuvola la mirada, que em turmenta l’inconscient. Endevinat pels malpensats, ignorat pels miserables, desconegut pels millors amics. Un secret que m’omple, em reconforta, m’il·lumina constantment. Un secret que em buida, m’inquieta, m’entenebra recurrentment.
Tenim un secret. Tenim un secret inconfessable. Tenim un secret que ens dóna vida. Gairebé. Gairebé tanta com ens en treu. Vida, sentiment, esperança, fruïció. Vida, somriures, mirades, sensacions. Una vida secreta. Inconfessable. Que només tu i jo coneixem plenament. Nostra.

Dos gumets. Dues benvingudes. Dos jordis. Dues fotos. Dos petons. Dos cops. Dues columnes. Dues imatges. Dues paraules. Dos accents. Dues genuflexions. Dos somnis. Dos amics. Dos amors. Dues cerveses. Dos llapis. Dues línies. Dos regals. Dues exclamacions. Dos blocs. Dues mirades. Dues converses. Dues preguntes. Dos crits. Dos pensaments. Dues genialitats. Dues escriptures. Dues visites. Dos àpats. Dues visions. Dues unitats. Dues consideracions. Dos comentaris. Dues samarretes. Dos adhesius. Dos poemes. Dues frases. Dos adéus. Dos taronges. Dos dissenys. Dues construccions. Dos dosos. Dues salutacions. Dos xiuxiuejos. Dos sons. Dues promeses. Dos spams. Dos ulls. Dos nervis. Dues pel·lícules. Dos invents. Dos malsons. Dues reverències. Dos pings. Dues platges. Dos camins. Dos espirals. Dos maons. Dues rèpliques. Dos trens. Dues llavors. Dues lectures. Dos somriures. Dues espelmes. Dues felicitacions. Dos anys.

(!!!) - adormit - afirmatiu - aïlla(n)t - alt - altiu - ambigu - ansiós - apàtic - arrogant - autocomplaent - avorrit - brillant - burro - calb - càlid - callat - cansat - cinèfil - compartimentat - (in)conscient - contradictori - (in)culte - curt - desconegut - desganat - dialogant - difús - distant - divagant - divertit - dolç - dubitatiu - dur - educat - empordanès - encartronat - enigmàtic - envolvent - enyora(n)t - esclau - espantat - espiral - estrany - (des)estructurat - estúpid - exfumador - exigent - expressiu - fidel - flexible - fluctuant - fosc - fred - gandul - gris - hippy - humit - incisiu - insegur - interessant - intrigant - lent - limitat - malgastador - mal·leable - negatiu - nerviós - obert - ondulat - (des)ordenat - (im)pacient - pedant - perdut - perfeccionista - pèssim - pessimista - preocupa(n)t - prepotent - (im)previsible - prim - proper - puntual - quiet - (ir)racional - (ir)rellevant - rural - salat - segur - sensible - sentimental - snob - sobrat - sobrevalorat - (a)social - somiador - suau - tancat - tènue - tímid - tossut - tranquil - translúcid - trencat - únic - verd

Adjectivament alfabètic

En primer lloc calia esbrinar quins residus de l’HP-RNasa estan implicats en la interacció amb l’RI. L'blah de l’blah cristal·logràfica d’un complex HP-RNasa+RI ens va conduir a blah blah model molecular. Amb aquest blah, blah va substituir les coordenades atòmiques de l’estructura de l’RNasa A en el complex blah-pRI (Kobe i Deisenhofer, 1993) per blah blah blah variant de l’HP-RNasa resolta en el nostre grup de recerca (blah) (blah blah blah, 2000). Mitjançant mètodes de dinàmica molecular i de blah d’energia, blah blah obtenir l’blah del complex hpRNasa+blah (Pous et al., 2000), la qual blah va comparar amb les dels complexos resolts i blah blah blah’RNasa A+pRI (Kobe i blah blah, 1996) i de l’Ang+hRI (Papageorgiou et blah, blah). L’anàlisi de blah estructures tridimensionals d’blah blah complexos, va mostrar que les regions implicades blah blah més significativa en la formació del blah blah blah llaços A2B1 (residus 30-42), blahB3 (blah blah-71) i B4B5 (residus 87-96), blah blah blah blah darrers en el mateix costat blah blah blah blah blah blahblah blahblahblah blah blahblahblahblah blah blahblah...

Gota. Gota. Goteja. Gota a gota. S’escolen les hores, els dies, flueixen els mesos, gotegen els anys. La vida mateixa vira a blau, mentre entre llàgrimes agredolces avança l’alfabet. Lletra. Lletra. S’escriu. Lletra a lletra. Les hores esdevenen traços, els dies conformen llaços, els mesos enllacen la grafia dels anys.
M’amago. Fujo. Capgiro les paraules fent-les fluir al meu voltant. Fonent-m’hi. Fent-m’hi. Fent-les. Construint líquides frases primerament vàcues, omplertes pel temps. Buidades pel temps. Cíclicament arrossegades, buides de significat, gota a gota, lletra a lletra. Avançant entre llàgrimes agredolces. Fluint en rius de tinta amarga.
Avançant.
En cicles.
Destruint.
Gota a gota.
El camí.
Refet.
Lletra a lletra.
Mentre es trenca el món en petits fragments. Mentre es trenca el món en els trossos que construiran el proper cicle. Mentre es construeix el món. El nou món. El nostre món. Unes lletres més enllà. ( !!! )

Una paraula destrueix el món. Un gest apaga el Sol. Una mirada capgira l’Univers. ( ... ) Una paraula un gest una mirada m’atrapen m’oprimeixen remouen i fan tremolar cada part de mi i no em deixen ni tan sols respirar m’ofego. Una paraula, un gest, una mirada. Opressió, pressió, humitat, dolor.
Somio paraules, somio gestos, somio mirades. Somio somnis. Obro. Els. Ulls. Veig somnis. Veig paraules, veig gestos, veig mirades.
Et veig? O et somio?
No importa. Perquè ja no tinc món, ja no m’il·lumina cap Sol, ja no reconec el meu Univers. ( !!! ) Visc en paraules, paraules il·luminades per gestos, gestos en mirades que ho són tot. Que ho trenquen tot. Ho capgiren tot. Són tot. Tot.
Ets tot? Ets tot.

Voldria definir-te però no puc. No puc. No puc. Perquè ets com una branca de fulles perennes. Ets com un astre refulgent entre tenebres. Indefinible com una "i" amb dues dièresis. Perquè ets un comptador que marca cent vint. Cent trenta. Cent quaranta. Cent cinquanta. Cent seixanta maneres de sentir-me estimat. Cent setanta maneres d’estimar-te. Una mirada il·lusionada, una abraçada apassionada, un bes de matinada, una carícia incitant. Incapaç de definir-te. No puc. No puc definir el desig de contacte. No puc definir la proximitat anhelant. Perquè ets com un estel de mil puntes. Com la brillantor del firmament. Indefinible. Indefinible perquè ets cada un dels meus pensaments. Indefinible perquè ets totes les definicions. Indefinible perquè ets la teva pròpia definició.

Escolta’m. Besa’m. Sis. Somriu-me. Abraça’m. Ensabona’m. Acompanya’m. Difumina’m. Menteix-me. Estima’m. Setze. Apostrofa’m. Escriu-me. Sigues. Tu. Vine. Toca’m. Individualitza’m. Defineix-me. Tres Tres. Qui sóc? Tu. No. Afirma’m. Puntualitza’m. Truca’m. Ven-me. Llança’m. No. Llença’m. Sí. Busca’m. Troba’m. Crea’m. Fes-me. Acoloreix-me. Canta’m. Dos. Digues. Olora’m. Enterra’m. Acarona’m. Dos – Cents Noranta – Nou. Reviu-me. Estandaritza’m. Pinta’m. Menja’m. Poc a poc. Ajuda’m. Sent-me. Fragmenta’m. Gemmina’m. Punxa’m. Dues. Sóc. Teu. Reordena’m. Rellegeix-me. Juga. Amaga’m. Cinquanta – Cinc. Penetra’m. Descobreix-me. Ofereix-te. Mostra’m. Brilla. Ho fas? Fes-ho. Ho fas. Eleva’m. Mira’m. Llepa’m. Qui ets? Jo. Sóc. Tu. Jo? No. Tu. Numera’m. Numera’m. Mira’ns. Ens veus? Qui som? Tu. I. Jo. O. Nosaltres.

Jo de petit sabia (no ho creia ni n’estava convençut, ho sabia!) que Stephen Hawking era un cyborg homicida procedent de l’espai exterior, enviat per una civilització alienígena per tal de fer una primera avaluació del nostre potencial per resistir una propera invasió. Vaig aprofitar les classes de manualitats de tercer de bàsica per fer-me una maqueta seva a escala 1:10, i en les estones lliures em dedicava a jugar, amb els Clics de Playmobil i construccions de Tente, a “Stephen Hawking contra la patrulla espacial”.
Ara, ja adult, començo a entendre que els físics teòrics tenen també una petita personeta al seu interior, i això ha fet canviar la meva consideració vers el geni britànic. Potser en la meva infantesa em vaig precipitar, i la meva tendra imaginació em va fer veure cyborgs homicides alienígenes on no n’hi ha. Per altra banda, millor així, la seva condició d’humà facilitarà sobremanera la meva missió alliberadora del planeta. Potser Stephen Hawking sigui la ment més perversa que ha vist la humanitat des de Gandhi (algun dia us explicaré tot el que sé d’ell), però no té làsers als ulls. El món mai serà seu.

A les dues de la matinada me n’he adonat que cent setanta no és un número, és una abstracció. Cent setanta són les vegades que em repeteixo el teu nom, els estels que em criden al seu costat, les gotes de rosada que m’aparto de la cara, els somriures il·lusionats en el meu rostre perdut. Són els cartells que em porten a tu, que m’indiquen el bon camí. Cent setanta és el nivell del meu desig, és el ritme al qual em batega el cor. Cent setanta és matemàticament una hora i mitja, si cent setanta varia entre cent vint i cent quaranta. Cent setanta pensaments perduts. Cent setanta besos ajornats. Cent setanta adjectius oblidats. Cent setanta carícies somiades. Són missatges que no s’escriuen, són posts mentals, una història intermitent, és una vida al teu costat.
Cent setanta som nosaltres, la distància que ens uneix.

Entrellaçant la part alifàtica dels residus conservats amb els triptòfans exposats a cada hèlix H3, mentre les càrregues positives es veuen compensades tant per la pròpia amfipacitat de les hèlix com per la presència, gens casual, d’aspàtics i glutàmics acuradament arrenglerats, s’albira un imminent canvi conformacional que permetrà, no sens despesa energètica, l’establiment de noves, tot i que previsibles, unions intermoleculars. I pesadament, en l’espai d’uns pocs armstrongs, en unes enormes deumilmilionèsimes de metre, una infinitat d’electrons reincidiran en la seva indeterminació, mostrant la seva naturalesa paradoxal mentre es reordenen ocupant llocs en els quals mai es troben. Estructures polipeptídiques es coordinen amb la gracilitat que els permeten els megadaltons de pes que acumulen, plegant els fulls, girant les hèlixs, torçant els girs, reordenant lleugerament els elements que, en últim terme, permeten la lliure catàlisi d’un nucleòtid trifosfatat, el qual esdevé momentàniament, en detriment propi, però en benefici plural, un simple però orgullós nucleòtid bifosfat.
Fa dies que Iósódéu creu sentir-se creatiu, i furga buscant la manera de fer-ho saber, potser fins i tot demostrar que té raó (cosa que acostuma a agradar-li bastant), però resulta que en Pere pot fer poca cosa més que pensar en ribonucleases, importines, línies tumorals, aminoàcids bàsics i tot un munt de coses molecularment estretingudes...

T'escriuré un conte. Te'l dec, te'l mereixes, és teu, el porto dins, just al costat d'on et porto a tu. Escolliré per tu les més belles paraules de la nostra llengua. Jugaré amb aquestes paraules, i faré que ho facin entre elles, faré que juguin alegrement en un ball ple d'harmoniosa sonoritat. T'escriuré un conte on cada una de les paraules que hi puguis llegir tingui mil significats ocults, on la lectura es realitzi a múltiples nivells. T'escriuré on conte amb les síl·labes comptades, amb un nombre específic de lletres que et transmeti un missatge secret. Modularé la mètrica, controlaré la sonoritat, la cadència de cada una de les frases. Àdhuc jo em fusionaré en aquesta orgia normativa i gramatical.
Escriuré un conte. I serà per tothom, excepte per tu. Perquè rere tanta artificiositat res restarà del que realment has de sentir-me dir.

M'acosto. Fuges. M'acosto. Fuges. M'acosto. M'acosto. M'acosto. Et toco. T’acostes. Mà dreta. Cintura. Mà esquerra. Esquena. Amunt. Amunt. Avall. Carícia. Carícia. Carícia. Sospir. Stop. Petó. Galta esquerra. 2. 3. 4. 5. 6. Coll. Coll. 3. 4. Carícia. Carícia. Contacte. Sospir. Stop. Mirada. M’acosto. Petó. Llavis. Carícia. Abraçada. Força. T’acostes. Petó. Llaaaaaaaaviiiis. Llengua. Sostingut. Carícia. Cintura. Amunt. Amunt. Gir. Avall. Suau. Gemec. Stop. Mirada. Stop. Petó. Llavis. Sospir. Abraçada. Mirada.
( ... ) Record. Somriure. Somriure.
Et telegrafio a cada moment, convertint-te en signes d’exclamació que sóc incapaç de contenir. Es multipliquen.

Fa un temps que, en les rares ocasions en què aconsegueixo obrir els ulls mentre tot just clareja, i puc sortir de casa acompanyant els primers raigs de sol del matí, aturo sempre el cotxe al mateix punt del camí que surt de casa (o hi arriba, mai he sabut ben bé què és el que fa). Llavors miro amunt. M'encanta el cel quan encara no és del tot de dia, o quan ja no ho és del tot, o directament quan, bé sigui encara o ja, és de nit. Una capvespre empordanès en plena tramuntanada pot ser una de les vistes més precioses que puguem trobar al nord del Besòs (obviant, és clar, la seva riba esquerra...). La llum atramuntanada és diferent, i combinada amb els núvols esquerdats pel vent dóna uns efectes potencialment espectaculars. La nit és llavors neta, fresca, gairebé es podria dir que nova, i en ella els estels, que se n'adonen, brillen amb més força per no desentonar. I els matins... La llum és encara estranya, freda, arrossegada pel vent o ja caient suaument en la calma. Els primers raigs de sol ressegueixen els turons que no em deixen veure el mar a la llunyania, i fan brillar, refulgir, gairebé rutilar, les esteles blanques, impecablement rectes dels reactors de les forces aliades. Que Déu beneeixi Amèrica, la Unió Europea o qui sigui, però sisplau, passeu una mica més cap al costat... per Terol, per exemple, o millor encara, per les Açores.

Un temple de comunió alcohòlica, centre de trobada i pèrdua, inici i final de tot tipus de relacions. Una font d'incomptables anècdotes juvenils, el descobriment de l'existència del coma etílic, el primer petó i el primer vòmit amb regust de ginebra (no necessàriament en aquest ordre). Som milers qui els devem mitja joventut als concerts de fires, a les "barraques". Però tot allò bo s'acaba. Vaig començar a intuir l'inici del final el passat abril, a Figueres, on el tema estrella de conversa en els retrobaments amb els antics companys va ser la calvície ("Mira-mira-què- m'ha-passat-!" "Ui-!-Això- no-és-res-mira-jo-!"). I tot i que alguna que altra bona borratxera va aconseguir maquillar-ho, el camí semblava perillosament clar, i així els ho vaig fer notar a un grup d'antics companys i bons amics... "Nois, si no anem amb compte ja ens veig a Girona parlant d'hipoteques...". Tothom va riure. Les passades fires de Girona vaig quedar un dia per sopar amb el mateix grup, i una vegada familiaritzat amb els tipus d'interès la pròxima primavera parlarem a Figueres de destins pel viatge de nuvis. O, qui sap, potser del prohibitiu preu dels nínxols...

Avui la vida m'ha fet sortir de casa a mitjanit. Mentre una foscor absoluta m'envoltava he pensat en quines poques coses hi pot haver lleugerament més mortes que un petit poble una mitjanit qualsevol de tardor, i la llista mental ha resultat desesperançadorament curta. Però un núvol d'estels ha aparegut i augmentat d'intensitat a mesura que els meus bastons s'adaptaven al funcionament solitari, i conjuntament amb la llum ha semblat arribar la vida. Milers de grills, vius encara, però cantant ja el seu propi rèquiem. La remor de la tramuntana, tot i que amb una intensitat tan baixa gairebé no mereixi tan noble nom, entre les capçades de dos pins aïllats, solitaris. Un, dos gossos, bordant el seu recel vers les meves passes. Una cisterna reomplint-se. El reg automàtic d'una plaça que fins fa ben poc era encara un camp de conreu, englobat pel creixement contingut del poble. I les passes regulars, retronant en la vorera, d'algú que encara és capaç de sentir-se acompanyat passejant sol.

En Pere s’extasiava contemplant durant llargues estones les seves mides, les formes i els colors, que comprenien un ventall aparentment infinit, sota la seva tendra mirada preescolar.
La seva feina preferida era agafar-ne un a l’atzar, amb els ulls clucs, i enganxar-lo en un full en blanc. Llavors, construïa al seu voltant un preciós dibuix format per petites parts de totes les mides, formes i colors, on precisament, tot i la bellesa del conjunt, el realment bell i important a ulls d’en Pere eren les subunitats.
I quan algú li preguntava, amb aquella típica veu falsa, què volia ser de gran, ell sempre responia, ben alt i sense vacil·lar… “Jo de gran enganxaré gumets (de totes les mides, formes i colors) (!!!)”.